A Joan Prats Vallès 
                          A Mercè Ros Soler

Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les camies. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit -el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja-, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel.lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua.