S'i'fosse foco, arderei 'l mondo; 
S'i'fosse vento, lo tempesterei; 
S'i'fosse acqua, io l'annegherei. 
                  Cecco Angioleri

No sent, ne veig, ne oich, ne conech res 
Ans m'és semblant qu'en aquest món no sia; 
Volent fer jûy ab la rahó demés, 
Que com més pens més mon seny se desvia.

E jo no só o no.s pot fer que sia 
Res del passat semblant del qu'és present; 
Ans só estrany, mir tot quan fa la gent 
E mon semblant representa follia. 
                 Pere Torroella 
 

[19]

Si pogués acordar Raó i Follia, 
I en clar matí, no lluny de la mar clara, 
La meva ment, que de goig és avara, 
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

-Que el cor encén i el meu neguit desvia- 
De mots, de sons i tons, adesiara 
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara 
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses; 
-Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!- 
Tornessin ver l'Abscon, i en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca, 
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança 
En ImmortalsAbsents, fos llum i dansa! 
 

[21]

On són, oh mar, els déus i llurs imatges 
Que et feren immortal? El tron espars 
Per ribes closes i ports sense fars, 
On és? Ets presa de l'or de les platges.

No hi ha velers ni llenys que et donin gatges 
Sinó la nau veloç que ignora atzars 
O els acers submarins prenyats de dards; 
Pèlag vençut, no reclames ostatges.

Naus voladores en deserts celestes 
T'albiren morta en llur esguard fugaç, 
-Jaç d'ondines, solaç nocturn dels astres!

No et nodreixen tempestes ni malastres: 
-Als qui vencen els cels, dóna la faç, 
I al gosat dels teus fons, noves conquestes! 
 

[25]

                             A Victòria

En tendre prat gaudir el paisatge estricte 
Però trèmer amb el blat i la rosella 
I la color que encén l'alba novella, 
I coldre la Natura, el cor convicte

Davant la Ment, que la mesura dicta, 
I caminar per l'ombrosa comella, 
Escoltar ploriqueigs de fontanella 
I preguntar-me, dubtós, ço que és ficte:

Els senys goluts -olfacte, tacte i ull 
Que em fan el viure gai-, o el nombre cru 
I sec, i nu de divina nuesa!

I a ple congost, que les remors acull 
En defallent ressò d'aigua i devesa, 
Copsar el Present fet de ment i de Tu. 
 

[28]

                          A Carles Riba

La Nit, diem; i el cor comú batega, 
brillen els ulls i l'esperança neix; 
el respirar de tots és un sol bleix; 
súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.

Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega  
el seu voler, però la Ment s'acreix, 
i en el repòs de l'acimat relleix 
fem nostre l'U sota el signe de Vega.

I comença el diàleg tu a tu, 
més enllà de la carn i de la secta, 
llum i cristall en un paratge nu;

i planegem -filòsof, arquitecte!-, 
el futur transparent, en un cel blau, 
del Temple, de la Farga i del Palau. 
 

[32]

 A Josep Obiols, record de Sa Tuna, 1923

Seguir, de nit, la mar, de punta a punta 
-Es Plom i Cap sa Sal!-, quan tot reposa 
I allà on l'areny amb la pedra s'ajunta 
Copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa, 
En les foscors de la fosca que munta, 
Dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta. 
I tenir por, com si ens colpís la llosa.

D'un destí sense flam. Però gaudir 
De l'únic so i de l'irreal tremir, 
Dels fòsfors conjugats que l'ull agenci

I dels mots que callem i el goig avenci 
-I que mai no ens direm! I compartir 
Amb els estels innúmers, el Silenci.  
 

[36]

No pas l'atzar ni tampoc la impostura 
Han fet del meu país la dolça terra 
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre 
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura 
De la mar a Ponent, i a l'alta serra 
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!: 
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe 
I els teus magnes cabdills la feren dea; 
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna 
Que cobeges viltats: Sagna, i signa 
El teu rescat, i el retorn a la Idea!