Tot me desnatura 
... ... ... ... ... ... ... 
Tant ai al cor d'amor, 
De joi e de douçor, 
Que'ls gels me sembla flor 
     E la neus verdura. 
              Bernatz de Ventadorn

Come fontana piena 
Che spande tutta quanta, 
Così lo mio cor canta. 
              Guido delle Colonne 
 

[43]

Vinguen els rems que só d'estirp romeva, 
Em penja el sol al pit entre coralls 
I dic, a bord, que enyor serres i valls 
I la vida de l'orri en temps que neva.

Els llops mai m'han fet por; a casa meva 
Empait bruixots amb flama d'encenalls 
I fac cobert de sacs amb els cavalls 
O funy, braç mort, la pasta que no lleva.

Só qui petjà el mallol i ullà la vella, 
I em cabpús en gorg fred si el fadrí estella 
O abraç la lluna en difícil meandre.

Cal risc en terra i mar, i en l'art novella, 
Per a besar un cos xop sota canella 
I caure als trenta-tres, com Alexandre! 
 

[45]

Jo sóc aquell que en mar advers veleja 
Escapadís de l'amorós parany; 
En tronc antic faig figura de tany, 
M'exalta el Bell i no em corca l'enveja.

Per què tantost el teu voler flaqueja 
I en oda i cant deleges dolor i plany, 
O de l'obscur em vols fer torsimany 
En els severs nocturns dels prats d'Osseja?

Per a mi el mar. Tem, i en fuig, les muntanyes, 
El bosc ombrós sense aiguamoix ni rec 
I els seus verals, l'embruix, la claror incerta.

Pèlags de cel, oh Sol!, oh Mar oberta!: 
Só lliure amb tu; muntanyès, era pec. 
I amb braç segur t'escandall les entranyes. 
 

[51]

Jo só l'apòcrif que tu creus insigne! 
(-Ah las!, em dius, si jo em sé tan modesta-.) 
L'amant dispers que canvia de testa 
I oblida nom i hostal, i fa el maligne.

Carrer de Mar amunt, só l'home digne. 
(-Ah las!: Recorda que em cruen honesta-.) 
Nàufrag d'ex-vot en antiga tempesta, 
Minyó i vellard, dels temps que som, el Signe.

Sóc el foll de la mar, fill de sirena, 
Exclòs del llit de les nereides castes, 
I ric de sol a sol i en lluna plena,

I plor de nits i sospir a balquena 
En abstractes delirs, per platges vastes. 
(-Ah las! Industriós, tu em fas obscena-.) 
  
 

[52]

Sota les voltes diu Marta que es mulla; 
-Treu-te el mallot, guarneix-te de lilàs, 
Que sí que só, més que ningú, veraç: 
Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla.

Cendra i boirassa: Mar. Ni sol! La mulla, 
Rou del teu cos! Babau: Omple el cabàs, 
Balla damunt la palla, ¿capiràs 
Per què entre aigua i lilàs no cal cogulla?

Porta el vi vell; arran de freu és dolça 
La palma escassa. -Cobrim d'alga i molsa 
Cossos i mots, bevem!  De flor i ruixim

Farem ample dosser. Qui mira prim 
En cada breu? Un tret és un impacte: 
Sota paraigua som el Nombre Exacte.