La vida perd el sentit
Sense algú a qui estimar.
Dintre el cor un foc crema de dia i de nit
Fent que sigui impossible ni un moment descansar
Fent del temps la garjola que ens obliga a esperar
Sens permetre al desig albirar el seu destí
Mentre fa del transcórrer aquell càstig tan cruel
Que ens obliga a patir amb impotència la sort
Quotidiana del sempre com l’angúnia del mai.