Cada matí la bella Viridiana
es lleva a deshora mandrosa i fidel
a les confidències del seu matalàs.
Entre ombres i boires de càlids llençols
contempla les hores i els dies passar
rere la finestra del seu pis d’hivern.
Després de llevar-se es renta les mans
en un raconet de la cambra nupcial
mirant-se entre boires l’espill familiar.
Ceràmica làctia de pur caolí
la seva bellesa hom veu reflectir
perduda entre els boscos dels febles sentits.

Als pobles del món la història cantant
l’ocell d’Heliodora refila espantat:
Aneu tots amb compte, aneu-hi si us plau
l’amor de vegades pot ser tan cruel
com orbes les ganes d’esser-ne fidel.