“Horabaixa post el sol plorinyava l’infantó, 
no ploreu angelet no, que mumareta no ho vol...”  
                                                                                
                                                                           Cançó popular

Més enllà dels niguls onírics que cobreixen l’immens cel de l’Orient, hi ha un palau ple de cambres vestides amb il·lusions d’infants que mai foren homes del seu temps. Al bell mig d’aquell palau, una de les seves cambres, amb aires d’estar abandonada porta al seu interior un vell telèfon de segles passats que no pot deixar descansar el seu retruc insistent.
 Pels passadissos obscurs passeja de nit cavalcant sobre alens virginals un petit príncep vestit amb peülles de granit, armilla i pantalons color granat; verda camisa, seda i caixmir. És el guardià del desig, el mestre enclaustrat al palau amagat del que està prohibit. És el príncep estimat, un pobre home esdevingut etèria il·lusió en un món de fantasia.