I és ben cert
que l’esperança
en algun lloc
té el seu descans.

Vestida de vi la mar
acomiada fins nou dia
l’existència continguda
en el flascó de l’estimar.

I una llàgrima de coure
vessa el fill del Drac Sagrat
perquè sent l’amor impossible
prémer el cor dels immortals.

Una núvia s’encomana
a les aigües de la pau
just on moren les onades
sota un alt penya-segat.

Queda l’home sense rostre
esperant una senyal
ja les ombres adverteixen
que un bell somni s’ha acabat.