Vares créixer entre serradís, a la fusteria de l’avi,
vetllant aquells dits esquerps
que de sucre tornen quan amb cura
curen els padrastres de les meves mans.
Serradís, estopa, confitura de llistó.
Cap-baix cul-alt el padrí polia
rems, timons i costellam.
Tu somiaves paper de vidre,
mai no acabaves d’entendre
com tan grans podien surar.
Aixa, maça, massilla, pedaç.
L’alegria comparties
de veure navegar les hores de l’avi,
llençades enmig de la mar.
Les seves mans han fet mig Riuetó..
A poc a poc, tira tira,
la paciència esgotava qui havia
de pagar.
No l’acabava, no, l’avi,
cada una, el seu treball.
Fins que no quedava cap tatxa
ni un dit per mesurar.
Entre serradís cresqueres,
rínxols polsosos, martellet a la mà.
Les errades eren mosteles,
camí feien, la por desfeien,
de pegar fort i esquinçar taulons.
Aprengueres a calar llences,
dreceres a contravent,
a virar si amenaça tempesta,
paraules noves copsares,
els ullets badaves,
martellet a la mà.