A causa -qui ho diria?- d'una beguda sola, 
i mesurada encara, ma fantasia vola; 
i com els ulls se m'obren alternativament, 
meravellat contemplo els tràfecs de la gent. 
El recambró fumeja de pipes i vianda, 
I passa a cada cercle, per rigorosa tanda, 
la cantelluda mossa d'hostal, ample de nas. 
La taula més veïna circumden a senars 
els homogenis òvals d'una mateixa cara. 
Seré d'algun miratge, enlluernat encara? 
Una cairada nina de papalló, cada ull 
se m'és tornat, i cada imatge és un embull? 
Só jo mateix qui em multiplico i faig rodona?... 
És un Guerau idèntic a mi, cada persona! 
És un Guerau poeta, és un Guerau misser, 
és un Guerau ciclista i alhora botiguer, 
és un Guerau qui porta canana i escopeta, 
és un Guerau... és una... és un Guerau dameta. 
De tot el que mediten en tinc coneixement, 
car els só dins amb una mirada omniscient.

Guerau poeta, fàcil d'enginy i de paraula, 
apar una esllanguida figura de retaule, 
i, amb una cantarella de flauta diu aixís: 
-S'acosta el jorn fatídic que esdevindré més llis 
que un vímet, de tant créixer per assolir l'altura, 
de tant estrenye'm per no rebre macadura! 
A causa de la mala volença de tothom, 
esmunyedís travesso per no ser vist, i com, 
aixís i tot, em veuen passar, la més ardida 
comare amb un seguit de fàstics em lapida. 
Sóc un rebuig inútil, un home desplaçat, 
qui té conciliàbuls suspectes amb el gat. 
Madona Cisa, mare de tretze criatures 
qui de llur pare semblen tretze caricatures 
-més lamentables com més xiques, la de pit 
signe algebraic-, a l'hora més altra de la nit, 
m'augura que l'hospici m'ha d'acollir per manca 
de patrimoni. "Estelles faran d'aquesta branca", 
en abraçar-me, diu. I de la son, al bes, 
somnio que em xerraca la colla dels pilers.-

Guerau misser, panxut, amb una llambregada, 
que els deixi en pau a l'acte, commina a la criada. 
-Feliç de tu -comença-. Podràs tombar malalt 
i raure, quan et toqui el torn, a l'hospital; 
podràs concitar l'odi dels oncles i les ties; 
podràs endiumenjar les teves poesies 
amb braçalets de llauna i faixes d'oripell 
i convertir la teva misèria en un bordell, 
remetre epitalamis per noces provincianes, 
i lletres d'englantina per himnes i sardanes, 
i escriure mantes obres i, fent-te'n editor, 
dilapidar els estalvis amb indignació 
dels teus: i resistir un setge de penúria; 
però seràs més dolç com més la humana fúria 
malèvola t'encalci, i esdevindràs feliç 
com un infant qui porta dins ell un paradís, 
qui juga amb les serpents i amoixa les panteres, 
qui és ignorant dels odis, somriu a les fal.leres 
i el predomini serva de la ingenuïtat 
que fa miracles i s'admira d'un ruixat. 
Jo, malastruc, llangueixo del viure amb opulència, 
replè de medecines i de jurisprudència. 
Els meus clients voldrien recomanacions 
i em titllen, els contraris, de moure qüestions. 
Só president perenne de qualque confraria. 
Sóc un motiu de vanaglòria per la tia. 
Quan esgrimeixo, càustic, les cites en llatí, 
els magistrats em miren aclaparats, com si 
al llur davant aparegués un nou Accursi, 
i, previsors, demanen que el parlament escurci. 
Sóc un hidròpic ídol immòvil, mutilat, 
qui draga verges nues i és aromatitzat. 
I, àdhuc que ma grandesa de tant en tant m'obsedi, 
el meu somriure deixa la verinor del tedi. 
-També -Guerau ciclista i botiguer respon- 
"un servidor" podria contar que no tinc son 
a causa de la bicicleta i les sardanes 
i el caliqueny i les dispeses i les ganes 
d'aprendre l'esperanto i de no ser garrell 
per traspassar d'un salt eròtic el taulell. 
Com en el seu negoci l'amo no m'interessa, 
benèvol em decanto a plaure a la mestressa, 
i alterno les anèmiques modistes del replà 
amb la cepada mossa qui ens reparteix el pa.

-Jo l'única fal·lera que tinc és la masia 
-el cinegeta exclama-. Tantost comença el dia, 
amb l'escopeta surto de casa, amb el sarró 
curull de companatge i pa -que Déu nos dó-. 
Al meu devora branden la cua juganera 
i, enternidors, grinyolen, quatre bassets. No espera 
cap d'ells que jo els aguissi. De l'aiguavés enllà, 
fressegen les mosteles i topen el senglar... 
Torno capbaix a casa. Bec una marsinada. 
Iròniques em miren la dona i la criada, 
i els envoltoris treuen de l'àpat... No hi ha res! 
Jo encara barbotejo tot fent el desentès. 
Un dia, perseguint la llebre maleïda, 
vaig anar a raure dintre el jaç d'una Paitida. 
Tota ella tremolava de veure'm tan barbut. 
Sa faç era brunyida com un petit escut. 
Sos dits eren com banyes sensibles de llimaga. 
Sos llavis eren grassos com una verdulaga. 
S'obrien les narines de l'imminent deler. 
Jo la mà dreta allargo per si la puc haver. 
Ella es redreça nua com tija d'atzavara, 
com una arrel inversa. I, redreçada, es para 
com una serp, com una penya, com un ull... 
Perleja una falzia dessota cada rull. 
És com una cascada de gorga la crinera. 
La nuditat d'un cingle al seu entorn impera. 
Jo la mà dreta deixo caure avergonyit 
amb una encomanada vergonya del vestit.-

Guerau femella parla modestament: -Só pia 
per enfonyar en el llit de noces qualque Lia? 
Sóc una dama de Tolosa o de Lió, 
víctima del marit qui torna o d'un traidor? 
Sóc una acasarada vellarda parisenca? 
Sóc una pastorel·la qui el sortilegi trenca? 
Sóc una filla de marxant  feta banal 
com figa d'emparrat o fàmula d'hostal? 
Somnio que era el príncep d'un bell estol de fades. 
Mes, ai! que el meu voler s'entossudeix debades; 
l'antiga virior de mascle omnipotent 
se'm feminitza. El predomini de la ment 
davalla a les petites fondals concupiscentes 
i tota jo camino poruga a les palpentes. 
Serà malastrugança del cos emperesit? 
D'algun follet trapella, juguesca per envit? 
Seré, com Leda, engany d'un cigne molt submís 
qui és fornicari sota l'estany que es manté llis?... 
Oh pecoral designi de Monsenyor Jupitre. 
qui em torna dona per copsar-me el franc arbitre, 
car li són poques per folgança a bastament 
les naturals femelles! Só dona ja al present! 
El pèl moixí m'extirpo, m'aplano les arrugues 
i m'interessen les domèstiques marfugues 
i les enquestes sobre serventes i marits, 
i experimento fins al capdavall dels dits 
les més contradictòries, subtils esfarrifances. 
Sentint-me literata, faig canvis de lloances, 
per enriquir pseudònims, de popularitat.  
Portant xinel·les d'un contorn esprimatxat, 
frenètica em repenjo sobre el taló que marca 
els passos. I trontollo, brandant com una barca. 
Des del turmell a la minova del genoll 
se m'adhereix la mitja com plomissó de boll, 
i de la cama dóna cabal tan just, que furta 
la gràcia d'un gentil guerrer de calça curta. 
Quan d'una amiga prenc solemne comiat, 
la beso llargament. Porto el capell dreçat 
com una esclava l'àmfora que plena regalima. 
I giro els ulls en blanc, dient: "Ningú m'estima." 
Objecte só de comentaris masculins 
i fàcilment em tusten, irònics, els veïns. 
Maligna deixadesa de tot mon cos s'empara. 
Só massa complaent o massa adusta...- 
                                                              Encara 
Guerau femella parla, i no diu res a to. 
Retrobo en ella la feminitat del jo, 
les sis o set o vuit o nou germanes mies 
cristal·litzades en futures bones ties. 
Guerau femella porta un infantó en el sí, 
un "Guerauet", un ídol, un àngel, un botxí, 
l'íntima essència meva... Plega la cridadissa 
quan paternal em manifesto. S'esllavisssa 
cada Guerau, d'angoixa, de l'aparició 
qui el sobta en llur facècia de suplantació. 
Enfront del veritable Guerau cap d'ells no bleixa. 
S'empara de tots cinc una fogor mateixa, 
i, com una lleugera corrua d'arlequins, 
se m'incorporen, l'un darrera l'altre, fins 
que al meu davant no queda altre Guerau amb vida 
que el de la copa on tinc la imatge reflectida.