Allà on els silencis s’amaguen
I les ombres en cendres de pètals
Assoleixen la nova mainada
Ix la llum que transforma en presència
Tot allò que no parla de l’alba.
És el nou horitzó etern i efímer
Com la pluja d’agost, la mirada
D’un cel groc perfumat d’or i sàndal.
És la font del present, l’infinit
Que permet la tornada a l’origen
On les xàldigues d’aquell bell somriure
Es transformen en dolces espurnes
Dringadisses nocturnes de somnis
Com missatges que porten a l’ànima
Els silents esquellerincs del centaure.