Hi ha dies que la meva imatge, si més no la que veig reflectida en el mirall, i per això dedueixo que és la meva, puix que només sé com sóc per la representació que de mi retorna l’espill, altrament, com que no puc mirar-me a mi mateix, m’hauria de pensar, inventar-me una fesomia, com fem sovint amb els personatges de les novel.les, doncs hi ha dies, dic, que la meva imatge i jo mateix ho fem tot plegats. De bon matí, dins el bany estant, ens miram, convenim la nostra unitat bicorporal i, a partir d’aquest acord tàcit, sé que m’acompanyarà, i que podré veure’m en totes les superfícies en les quals pugui emmirallar-me. Altres dies, però, sense conèixer-ne la causa, després d’haver-me afaitat, la meva imatge resta fixada al mirall, immòbil, i he d’anar-me’n sol a la feina, i els vidres dels aparadors no retornen la meva silueta, així que pas pels carrers com si ningú no passàs, i s’apodera de mi una tristor, una solitud, un desassossec, que només s’apaivaguen quan recuper la dualitat. Finalment, escasses vegades succeeix que la meva imatge abandona l’espill abans que jo, i se’n va, i em deixa tancat a casa, i fa sense jo tot allò que jo faria. Aquests dies són els dies que més es nota, pertot arreu, la meva presència, i la gent parla bé de mi, i és quan de mi la meva esposa està més satisfeta. En tots els sentits.