La paraula,
abans de cessar dels llavis dels infants
i dissoldre’s en l’obscuritat de les mares,
cercarà ús en altres espècies:
les boques dels dromedaris formaran frases d’arena;
els basiliscs parlaran d’heràldica;
els becs de les òlibes entonaran salms,
acompanyats d’instruments de bronze,
com ara címbals o campanes;
els grius narraran l’horror
de pertànyer a dues meitats,
a dues naturaleses sense ser ni d’una, ni d’altra.
Només així la llengua sobreviurà l’oblit.
Serà l’idioma de les bèsties,
i substituirà el bram, el bramul, el gruny,
el renill, el bel, el rauc, el xeric
i encara tots els sons, inoïbles, dels insectes
i dels éssers que habiten els mars.
Aleshores, jo mateix esdevindré drac,
llimac, sèpia o paparra,
i parlaré de quan els homes tenien la capacitat d’articular
la crueltat i la innocència.
Serà la meva última aportació
humana 
a la literatura de viatges.