Senten les pedres el silenci
antic dels líquens, silenci original de la garriga
que ha sobreviscut al llenguatge
dels llenyaters, a la conspiració de les flames,
a la temptació de les cendres:
parlen les fulles,
de la mata, de l’ullastre, de l’alzina,
tots els dialectes del verd,
i només l’ull interpreta del murmuri
fugisser la intensitat dels gemecs.
El silenci, afeixugat de segles
dins clapers de paraules minerals,
es reclina sobre la superfície
porosa de les piques
per descansar del seu vell, dolç silenci
esdevingut pols. La piuladissa
dels ocells enfosqueix el crepuscle,
que s’aturona en el zenit de la lentitud
de l’últim espasme de llum,
i a la bassa de les ànneres,
sense deturar l’espiral del vol,
s’abeuren del seu efímer reflex les falzies.