Dues monedes de plata
sobre les closes parpelles del difunt.
No pas dins la boca.
No pas sobre la llengua
per emmudir el silenci
les ha posat qui ha empès la barca.
Sobre la pell dels ulls del difunt
per cegar-li la mirada.
Escassa paga per qui ha de vogar
d’una riba a l’altra
d’un estany d’aigües crues
que, de tan espesses,
no fan onatge, ni a la superfície lluna
on emmirallar-se l’ull de la proa.
És lleugera l’estiba,
car una ànima només pesa
el pes
del buit que un home deixa a casa.
Qui rema no cobra per l’obra
viva que el cadàver afona sota la línia de flotació
de la pastera,
dins el corrent de sang presa
que segrega dos continents.
Per barquejar una absència,
del cos del record al cementiri de l’oblit,
de l’oasi dels dàtils al desert dels pinyols,
de l’alba del gènesi al crepuscle de la resurrecció,
cal subornar, amb peces d’argent,
la voluntat del barquer.
Un cop desembarcada
la memòria
a la part oposada de la vida,
la mort
desaprèn allò que fou,
allò que tingué abans de l’Apocalipsi de la carn.
El barquer inverteix els guanys
a la taverna
de l’infern per comprar estatge al cel
d’una botella de vi
de panses, de la verema de Cnossos.