Per estimar voldria ser com el soldat 
i deixar el fusell arran del llit, 
de l'arbre o de la cadira del cinema. 
Voldria deixar la capa d'alliçonament 
i ser només jo, qui t'estimés, tot 
oblidant el moment, el lloc, 
el país i el que em fa moure 
de cap a cap de la vida. 
Estimar com el soldat, que deixa 
fusell i vint anys al costat de l'arbre 
per a llançar-se, potser per primer cop, 
a un cos que l'espera, a unes mans que es mouen, 
a uns llavis que cerquen. 
I al matí, o a mitjan capvespre, mirar, 
tot abraçant-nos, les nostres descobertes 
i agafar la roba, les sabates, amb elles 
sortir al carrer amb responsabilitat i tot.