En va la pluja malda per apagar les brases
que socarren els núvols. Suara ha travessat
una noia amb les galtes pintades de carmí
i el front de purpurina. L’he vista que enlairava
les mans com si volgués caçar un bri de cosa
i n’ha plegat banderes.
Et miro, ara que parles, Tanit, i em fas pensar
en els salzes de branques feréstegues que feien
escorta al camp del Dimoni -hi anàvem
amb bicicletes i enfilàvem móres
en arestes de blat-, branques esquives.
M’allunyaré de tu, Tanit, fins que el teu cap
no sigui el d’una agulla clavada en un retall 
de crepsetí lluent:
la muntanya em rebrà amb braçades de fonoll
-en mastegar-ne un brot oblidaré els topants-
i la pluja, corser amb brases dins els ulls,
s’afuarà a ponent.