Als meus alumnes

Amics, si de cop sobte em demanàveu
per què jo sóc aquí, plorant el fàstic
de tothom, cada dia, amb els ulls foscos
del poc-coratge, d’inútil espera
sempre d’allò que no espereu que espera
de vosaltres, que no és pas ortografia...
Ni tampoc -no ho pensésseu, fulles d’alba-
somiava que fos l’alba més neta,
que si és fosca la nit, ha estat tan llarga!
-un pou, el cel, de sang i de silenci-
tan espigats el jull i la cugula
que la lluna més viva çés fosca plena!
Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta 
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.