La lluna s’aturava: gran rellotge de sal
al cim de l’ona oberta al trànsit tardoral.

Les busques senyalaven una illa. I endevines
batallades, l’amor en punt a ses Salines.

La ciutat era un solc: nosaltres la llavor
del goig, esbarriada per l’alta salabror

d’un desig. Vàrem caure al cor de sa placeta
des bon aire, cenyida per l’hora violeta,

a trenc de sal. De sobte s’esbatanà una tanca
amb flors de sal descloses en una sola branca.

I la casa ens xuclà, com un secret que s’obre
a qui repta l’esglai pels camins del salobre,

fins on la cambra, fonda, nua com una mà
ens premia, i la sal, entre els llençols granà.

I, cos endins, l’esclat de la fruita badada
era fosca pastura de sal incendiada.

(Enyor, enyor, com corques, encara, el teu regal
mesquí: cendra de fruita en un estoig de sal!)