Si per null temps creguí ser amador,
en mi conec d'amor poc sentiment.
Si mi compar al comú de la gent,
és veritat que en mi trop gran amor,
però, si guard algú del temps passat
i el que amor pot fer en lloc dispost,
nom d'amador solament no m'acost,
car tant com dec no só passionat.
  Morta és ja la que tant he amat,
mas jo son viu, veent ella morir:
ab gran amor, no es pot bé soferir
que d'ella mort me pusca haver llunyat.
Lla dec anar on és lo seu camí:
no sé què em té que en açò no m'acord.
Sembla que ho vull, mas no és ver, puix, mort,
res no la tol al qui la vol per si.
  ¿En què restà que vida no finí
com prop la mort jo la viu acostar
dient plorant: "No vullau mi lleixar,
hajau dolor de la dolor de mi!"?
Oh, cor malvat d'aquell qui es veu tal cas,
com pecejat o sens sang no roman!
Molt poca amor e pietat molt gran
degra abastar que senyal gran mostràs!
  ¿Qui serà aquell que en dolre abastàs
lo piadós mal de la mort vengut?
Oh, cruel mal, qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
L'espirit, ple de paor, volant va
a l'incert lloc, tement l'eternal dan.
Tot lo delit present deçà roman.
¿Qui és lo sant qui de mort no dubtà?
  Tots mos amics hagen companyiment
de mi segons veuran ma passió.
Haja delit lo meu fals companyó
e l'envejós, qui de mal delit sent,
car tant com puc jo em dolc e dolre'm vull
e, com no em dolc, assats pas desplaer,
car jo desig que perdés tot plaer
e que jamés cessàs plorar mon ull.
  Tan poc no am que ma cara no mull
d'aigua de plor, sa vida i mort pensant:
en tristor visc, de sa vida membrant,
e de sa mort aitant com puc me dull.
No abast en més e en mi no puc fer pus
sinó obeir lo que ma dolor vol,
ans perdre vull la raó, si la'm tol.
Mas, puix no muir, de poca amor m'acús.
  Tot amador d'amar poc no s'excús,
que sia viu e mort lo seu amat,
o que almenys del món visca apartat
que solament haja nom de resclús.