Qui ne per si ne per Déu virtuts usa
bé serà foll que pena pas sens mèrit!
On mal faents de llur mal fet no penen 
los ben faents de ben fer no meriten.
Ja són estats versemblants bons per fama,
no pas en ver, car per fama bé feien
e per llurs fets lo món los meritava.
No hi resta, al món, que res de bé guardone.
  Doncs, lo mal hom als hòmens ja té excusa:
cascú pot ser tal com son voler dicta.
Tot estament son ofici no serva,
no em sé els prelats: perdon-m'ho Déu, com dubte.
Papes e reis, fins a l'estat pus minve,
fan lo que els plau, mas no pas lo que volen:
Déu, amador d'intenció primera,
és colt i honrat d'intenció segona.
  Dret natural és que la prima causa
en nostra amor les altres preceesca
e quant se fa se faça per aquella
e no vullam aquella per les altres.
Ella és la fi de nós e lo principi,
en ella és, més que en nós, lo nostre ésser:
nós, ignorants, regiram aquest orde,
car Déu volem, no per si, mas per altre.
  Déu no pregam ardentment sinó en pressa
e quan volem gràcia d'Ell atènyer
e som tan pecs que ens pensam Ell nos oja
e nostres precs ab gran dret nos condamnen.
Puig no havem la intenció primera
en Ell i aprés a nós e nostres coses,
a nostres precs Ell ou d'orella sorda
e no ens partim davant Ell menys de colpa.
  No em meravell si els fets de Déu s'ignoren
com los morals, qui són clars, escurs paren:
llur fonament és en nostres ventresques,
per què no ens cal escartejar molts llibres.
Si a través la fusta va a la roca,
raó serà puix nauxer no la guia.
Si per virtuts los hòmens no s'adrecen,
¿què pendran, doncs, per forma de llur viure?
  Si Déu no fos ne lo món donàs premis,
per si mateix hom deu fer bones obres,
car en ben fer lo bon hom se delita
e l'home rep de sa bona obra paga.
Mas qui en Déu ne en si no es glorieja,
mas vol haver honor, glòria, fama,
foll és pensant que fent bé les atenga
e si no sap que treball no mereixen.
  Segurs de Déu són de llurs crims los hòmens
en aquest món, puix càstig no se'n mostra,
e ja los reis los potents no castiguen,
perquè els han ops i en part alguna els dubten.
Sí com lo llop la ovella devora
e lo gran tor, segur d'ell, peix les herbes,
així los reis los pobres executen
e no aquells havents en les mans ungles.
  No roman sol la colpa en los prínceps,
mas en aquells qui en mal fer los insten:
ells ja són mals i en mal fer los enclinen,
per llur profit o per causa d'enveja.
De nós mateixs pren lo mal causa prima,
qui ens fem senyors, ab lo poder del príncep,
en contra aquells qui ens són pareguals frares,
per fer-nos grans d'honor e de riqueses.
  Doble animal és l'hom i els altres simples,
per ço com són en ell dues natures.
Si del que fa no en complau almenys una,
del tot és foll que de natura isca.
Si no complau a la part raonable
o l'apetit, sol que altre no en damnege,
foll és del tot si en bé fer se turmenta
per haver ço que el món als bons denega.
  Tal com aquells qui per la mar naveguen
són desviats si els fall la tremuntana
e van en lloc on la ventura els porta,
són en lo món los hòmens que en ell viuen.
Puix la virtut no tenen per ensenya,
cascú va lla on l'apetit lo porta.
Qui contrafà és foll que s'atribule,
puix que no sap causa per qui treballe.
  Oh Déu, ¿per què, los qui en lo món tribulen
i el que volran per null temps aconsiguen
i, aconseguit, llur voler més desija
sí que jamés fam se part de llur ventre,
com ne per què no demanen ab cuita
si res pot ser de què l'hom se contente?
Sabran que hoc e veuran qui els engana
e contra si com per tots temps treballen.
  Per acabat foll se tenrà el pus savi:
de son defalt haurà més coneixença,
penedint se. Donant-se a carnatge
servint aquell que no sap d'on devalla,
d'opinió falsa pren lo seu ésser:
pres-la en descuit, no és lo qui es pensava.
Fama i diners cuidà que virtuts fossen:
los folls les han e savis les pledegen.
  Res no és bo que el mal hom posseesca
e, com honors los mals hòmens atenguen,
los hòmens bons ab fam no les demanen
e majorment pensant los qui les donen.
Foll és aquell qui el do del foll molt prea,
car ja no ha d'aquell do la estima:
a la final, diferença no és molta
entre aquells qui vanes coses volen!
  La bona honor al bon hom no contenta,
car lo bon hom en son acte es delita,
no en l'honor del qui li s'agenolla.
Si honor és bé, en aquell és qui honra
e no en l'honrat, mas lo seu bé senyala,
e, si no hi és, honor folla és, aquella,
que lo bon hom de tot en tot menysprea.
No pens ser bo qui en tal bé es glorieja.
  Gran raó em par que Déu nos avorresca,
puix lo perdem per déu qui no és en ésser.
Quan los gentils los llurs déus adoraven,
en llur error havien gran excusa
veent aquells ab l'ull, no sol de pensa,
e versemblants que els parien miracles.
Ara adoram déus d'opinió falsa
durant aitant com los trigam conèixer.
  A la virtut cuidam fer sacrifici
quan la honor havem en reverença
e no sabem d'on falsa honor pren força
e ignoram d'on vera honor pren forma.
Tota honor nos sembla que es deu colre,
ne los sabents més de l'entendre passen,
car fan honor als qui no la mereixen:
tots som eguals al que defora es mostra.
  Afecció i enveja els bons guerregen,
enemics són d'honor e fama bones,
e l'ignorant en qui ver juí es gasta.
¿Qui serà aquell qui de llurs mans escape?
Més són, però, los qui d'honor mal tracten
que tots aquells qui la fama varien:
al viciós, pus tost l'és honor dada
que lo dolent de fama no triümfa.
  No solament als pecs, qui res no entenen,
mas a quants som, l'ull nostre s'enfalaga
sí que, veent los favorits, hom honra
ne tol record com nos són molt colpables.
Qui per lleigs fets són muntats a domini,
honra'ls l'estat més que lleig fet no els lleva.
Doncs, ¿qui és lo foll qui per honor bé faça,
puix la honor per bé fer no s'atenga?
  Ignorantment al món alguns bé obren
per no saber lo qui els ne dóna causa.
Altres, no tant, mas pegament, bé usen,
faents, per tal, que llur ben fer se perden.
Los primers són tenguts molt a natura,
qui els fa ben fer per moviment qui els dóna.
Los altres són vers Déu e si colpables:
infern, vivint e aprés mort, posseeixen!
  Fastig ha Déu de qui el món no té en fàstic
e del qui l'ha, si d'aquell no s'aparta:
no solament és lluny qui és en l'ermita
mas tots aquells qui del barbull se llunyen.
Lladre és vist, qui ab lladres pratica.
Superbiós, qui per honor treballa.
Avar, aquell qui ab diners se bolca.
Lo lloc on és lo mostra ser colpable.
  Diners, honor, no s'han per bones vies,
tants són los mals qui per aquells treballen.
Qui bonament en aquest món pratica
no pot muntar, per los mals qui l'empatxen:
qui regiment vol de ben fer no s'alta
o és grosser no sabent què s'hi usa.
A mal a fer lo camí pla no ens porta:
per nous camins hi van i estranyes sendes.
  Si l'hom hagués per lleig fet vituperi,
¿què farà aquell cavaller sodomita
havent pres grau d'excel.lent viril home
i aquell jaqueix, volent costum de fembra?
D'alguns sabem aquest pecat horrible:
no en veig senyal, que honor los sia tolta!
Qui no la tol de on tolta deu ésser
no la darà en part on se meresca.
  Ja no és crim que la honor rebuge
e ja molt menys en hòmens que en les fembres,
ans fa senyal un poc pecat en elles
que lo major que es pot fer en los hòmens.
Açò esdevé perquè els hòmens són jutges
passants dolor del crim que elles més toca:
amant a si, lo mal d'altre encareixen
e simples fan llurs fets abominables.
  Reptar no cal de llurs vicis les dones,
car, de aquells, natura en pren lo càrrec:
qui no entén e passió lo força
de son bé i mal natura és maestra.
Los tres pilars on lo bé d'hom s'assenta
ésser no pot que en elles se recolzen:
llur fonament deu ésser la prudença
e lo nom sol a elles par salvatge.
  Als qui poder e saber han d'apendre
e de ben fer, per favor de natura,
en contra d'ells Déu pogra fer miracle,
com, en pecar, de la natura ixen.
Simplament l'hom contra natura peca
en tot pecat, puix a raó repugna:
de tot en tot a sa natura és contra
com en pecar trespassa d'hom los térmens.
  Jo guard lo cel e no veig venir flames
per abrasar la sodomita secta.
¿On és lo temps que tu prenies venja
de tots aquells qui natura ofenien?
Mire lo cel quan plourà la justícia
que en temps passat entre nós habitava
e no veig res que d'aquest lloc devalle.
En fe roman tot quant de tu s'espera!
  Oh, Senyor, Déu, ¿e quan serà que et mostres?
Ja tarda molt com del mal hom no et venges.
Jo son ben cert que dellà t'ho esperes,
mas en lo món bé em sembla que et mostrasses.
Vulles haver pietat del bon poble:
puneix aquells sients alt en cadira
qui de l'anyell volen la carn e llana
e són consents que feres los devoren!
  Si dels extrems los hòmens no s'espanten,
vicis comuns quasi en virtuts s'empenyen:
ja los avars passen per hòmens savis,
los cavallers per mercaders s'espatxen
e los coards llur grau d'honor no perden.
Per bé que el nom en los pits d'hom romanga,
als propris fets enteniment no es troba
(sí, per a aquells per on diners s'ajusten).
  No és deshonrat per ser avar lo jove,
e que passàs Tàntalus en cobea;
si és dispost en ser franc, essent pròdig
ja li nourà si tracta matrimoni.
Vell, ignocent de bé, mas de mals apte,
luxuriós, cubert e ple de pompa,
no perd honor ne entre los pecs sa fama.
¿Quins són aquells sabents quin deu l'hom ésser?
  ¿Què pot valer hom que endignat no sia
en contra aquells qui en lo món triümfen
veent-los folls, grossers e plens de vicis
e tot llur bé los ve per atrivença?
No en sé algú qui el món tant lo rebuge
que l'enderroc. Puix, no sentint, no es cansa,
mal dit jutjat pot ser, mas no l'empatxen:
a l'atrevit, lo món camí li obre.
  Per mals mijans lo món sa favor dóna
i en son despit los atrevits s'avancen.
Són avorrits e quasi el món los dubta:
lloc té cascú en lo món on s'alloga.
No hi és, raó, l'ordenador al seure
ne hi seurà algú si espera bon orde.
No contrafà la Taula de Peruça:
orde no hi és, mas error sempiterna.
  Rei no regeix ne els pobles obeeixen:
no sé qui és pus colpable a l'altre.
Degun estat a l'altre no impugne,
car no és algú que sa fi no es desvie.
Si algun hom és qui la regla rompa,
tan poca part al tot punt no altera.
Ab tot açò, resta la regla ferma:
un oronell l'estiu no denuncia.
  Oh, gent del món, obriu los ulls per veure
com no és ver lo que veritat sembla
e que honors, la glòria o fama,
per les virtuts per null temps s'atengueren!
Lo cobejós, cruel, feint, ple de pompa,
astuciós, importú, sens Déu tembre, 
aquest aital les gents per déu adoren
e l'és semblant que font de virtuts mane.
  L'hom que virtut ab sol entendre toca
i, en algun tant, pot glòria consegre
e és coneixent e la favor menysprea
veent los folls com en aquella atenyen
no és tan bo que, si los bons l'havien,
no la volgués ab raonable estima:
no és tan foll que en extrem la cobege.
L'entendre ha, mas a virtut no abasta.
  Oh, quan són pocs qui, de general regla,
sàpien fer, als fets, singulars regles
e aplicar aquelles a la vida
e fer juís incerts e necessaris!
Tots los juís que es fan entre los hòmens,
afecció la sentència ordena,
d'on tinc per foll qui en glòria es munta
per lo juí qui tal jutge la done.
  Causa han les gents d'esta error comuna,
puix en lo món tal enteniment troben:
ans de haver del ver la coneixença
han engenrats hàbits dels mals conceptes.
No ha molt fet, qui en coneixença abasta,
mas lo qui l'ha que la part bona prenga.
Als hòmens flacs par obra impossible,
per què ab ull flac miren cosa difícil.