D'on és que véns, amic, tan pensarós 
per aquesta drecera humida i apartada? 
Cerques en la foscor la matinada? 
La claror del migdia en el sol post?

     Aquell que havia vist la serenor dels vespres, 
     l'esclat arravatat de jorn i de migdia, 
     i al moviment dels astres s'arranjava, 
     ara es sumia en el corrent d'aquella discordança; 
     i arrabassat de tot 
     en una dissonància sens fi es confonia.

Ombra sóc i només ombres puc veure. Només 
la humitat del cor d'aquestes ombres, 
la boira dels seus ulls, la desesma 
tan lenta dels seus gests. I aquest 
esvanir-se fosc que entenebreix l'esguard. 
Ombres vanes poblades d'enyorança 
que van caient pel precipici mut. 
Negres ocells alafeixucs i bornis, 
coberts de dol, de solitud i oblit, 
que m'estrenyen amb les ales l'esperit 
i fuig tot pensament, com fuig la vida.