Més enllà de la mort, a recer de la idea, 
va bastir un ordre clar la teva ment: 
l'espai de la causa transparent 
que posseïa de la ment la pregonesa.

Un món alliberat del jou de la incertesa 
on s'obria amb nitidesa tota cosa, 
i on cada ombra tenia el seu forat. 
Tot el passat al teu record venia, 
l'esdevenir s'estenia al teu voltant, 
en el llindar l'ara mateix s'entretenia. 
Es detenia el temps a l'empedrat.

Cap dubte el teu enteniment no comprenia; 
el mal era un caprici de la nit, 
el no-res un vell dany no compartit; 
un son dolent, una aparença vana, 
que a l'altra vora del seny és aturat. 
El mal era l'espai de la idea 
que no es podia conciliar amb la voluntat.

No era voluntat, però, qui t'empenyia; 
cap desig no tenies, ni cap ànsia. 
Perquè tot el que sabies, ho sabies, 
en un estat de l'ànima tan mansa, 
talment com si estigués tota adormida 
entre el coneixement, i deseixida  
del voler, del profit i la recança.

Era una ciència molt humana; 
un saber del saber i de la paciència; 
on cada cosa es mostrava tan ufana 
com si fos la raó de l'aparença, 
tot el que miraves, senties i pensaves, 
era del mateix fonament que el de l'essència.

Vivies freturós de coneixença 
i al desig de saber t'hi avenies, 
i a tu acudia aquella exacta ciència 
de l'amor, l'esperit i l'harmonia. 
I sense moure't dels límits de la pensa 
havies tot coneixement en recompensa.

Tot era clar sota aquell ordre concorde 
i no hi havia motiu per a la nit, 
ni parany on aguaita l'enemic, 
ni amic que el mogués un cor discorde. 
La certitud de tot seguia l'ordre 
de l'implacable cercle de la ment 
on tot accident semblava necessari.

I no pensares que fos temerari 
penetrar la tenebra de la nit. 
Perquè la nit, havien dit, era un desvari, 
sense lloc, ni motiu, ni itinerari: 
una metàfora, tan sols, de l'esperit. 
Una vella semblança que, a despit, 
colpia el seny i els límits n'eixamplava.