Tènue, la llum s'apaga, definitiva. 
Dels racons surten ombres. I una lleu 
humitat, una olor vella i salobrenca, 
s'espargeix per les contrades i dóna 
una color de mar a l'aire quiet, 
entretingut entre les branques dels garrofers 
on els nens juguen. Sento  
les veus, amortides pel pes feixuc del capvespre 
i l'espessor de l'aire que ens arriba del mar, 
i d'altres tardes, com aquesta,  
on torno a sotjar, de lluny, 
l'arribada de l'ombra 
com qui espera la tornada 
d'allò que tant s'ha esperat que hauria de tornar. 
La cadernera que cada tarda fa un revolt  
pel magraner i les marjades, la sargantana 
que s'escalfa al sol sobre el pedrís, el vent 
que, gairebé tots els capvespres, 
arriba i despentina la vellíssima palmera 
estremida com un adolescent. 
I nosaltres que repetim, reiteratius, 
el trànsit de les hores, l'esdevenir 
dels moments, en una mòbil recurrència 
de nosaltres mateixos 
enmig de la immobilitat. 
El temps és un cercle, un teatre 
circular, uns cavalls que giren, 
acompassats i rítmics 
-com la memòria, justament-, 
amb la crinera al vent, 
embridats i cavalcats per nens 
que es riuen de la cara de la gent 
i del no-res, que no cessa de passar 
per davant nostre. 
I el borinot, que fa tremolar la teranyina 
i desvetlla l'aranya que dormia 
al seu racó, i fa memòria en mi 
d'altres vespres com aquest 
on res no dormia. On tot, 
eixorivint-se, obeïa a una nova voluntat, 
a un creixement nou, a una ressonància 
renovada ?dom la de l'amor i el mar 
que sempre recomencen- 
i on la nostra sola presència 
feia reverdir el jardí emmusteït, corrupte i estantís; 
restablia la cendra de les flors, la pols 
dels llambrics i omplia la cisterna, 
eixorca i buida. 
I els camins arribaven clars, i oberts; sortien 
a d'altres camins i al llit humit, fangós 
del torrent i al forn de calç, que fumejava. 
Res no dormia i cada nit ens desvetllava 
un murmuri, un xiuxiueig mai no sentit abans, 
un cruiximent de bigues, un  
soroll de passes per la casa de dalt, 
malendreçada i closa, 
i la rata traginera, altra cop, amunt i avall, 
buscant el cau on amagar-se, condemnat 
amb calç viva i pedra morta. 
Tot, altra vegada, torna? 
O és que res no ha canviat? 
O ets tu, el mateix que torna, sempre? 
I el borinot i la rata, la sargantana i la palmera 
i la clau que grinyola al forrellat i la porta 
que s'obre i deixa entrar el que havia quedat 
a la nit, a la intempèrie rosada de la nit, 
on cadascú troba el cau on arraulir-se.