Al  meu poble hi havia  
gent de tres menes:  
els qui creien,  
els qui no creien i els  
qui tant se'ls en fotia.  
D'aquests darrers, però,  
n'hi havia pocs.  
Al meu poble hi havia, sobretot,  
gent de dues menes:  
els qui creien  
i els qui no creien.  
I encara val a dir que aquests darrers  
no eren pas molts. Els altres,  
establerts en llurs castes, concertaven   
negocis, feien tecs, casaven noies,  
fornicaven (discrets), s'estossinaven,  
donaven culte a Déu i altres foteses  
que no recordo bé, amb molta cura  
de preservar la llei de l'escomesa  
dels descreguts i els cínics, per poder-la  
transmetre intacta als fills i així donar-los  
ocasió de concertar negocis,  
fer tecs, estossinar-se, casar noies,  
fornicar, adorar Déu i altres foteses  
en un clima de pau i de respecte.  
Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava  
la pell, i feia una tardor benigna,  
i l'hivern era fred. Parlo de coses  
que fa segles que duren i que encara  
duraran molt de temps i de persones  
que hom considera astutes i correctes.  
Aquell temps era així. Cròniques canten.