Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.  
Salveu-me la mirada, que no es perdi.  
Tota altra cosa em doldrà menys, potser  
perquè dels ulls me'n ve la poca vida  
que encara em resta i és pels ulls que visc  
adossat a un gran mur que s'enderroca.  
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,  
i puc sentir i tocar i escriure i créixer  
fins a l'altura màgica del gest,  
ara que el gest se'm menja mitja vida  
i en cada mot vull que s'hi senti el pes  
d'aquest cos feixuguíssim que nok em serva.  
Pels ulls em reconec i em palpo tot  
i vaig i vinc per dins l'arquitectura   
de mi mateix, en un esforç tenaç  
de percaçar la vida i exhaurir-la.  
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum  
i engolir món i estimar les donzelles,  
desfermar el vent i aquietar la mar,  
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.  
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.  
Viuré, bo i mort, només en la mirada.