Els crits de la xicalla em destorben.  
Però seria injust culpar-los a ells  
d'aquesta lassitud melangiosa  
que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi.  
Tampoc el vent, que bufa amb desmesura,  
no n'és culpable,  
ni l'excés de claror que m'obliga a servar   
les parpelles mig closes.  
Certament seria còmode i fàcil  
--i alhora injust-- atribuir el que em passa  
a qualsevol d'aquestes causes;  
sé de molta gent que ho fa.  
Però jo no vull caure en el parany  
d'instal.lar-me en l'enyor com en una casa buida  
dins la qual només se sent el ressò  
dels propis passos.