Ara sec a la tenassa
on he passat tants d’estius
contemplant embats altius
de la mar i del temps que passa.
La saladina m’embassa
i em fa part d’aquest redol
que em va fer company del Sol,
caçador de petgellides
i amant d’ones embravides,
comptador d’estels al vol.

Dic a la mar, que és ma mare,
que aquest és el darrer pic
que li cant, que li somric,
que s’haurà acabat tot, ara.
No em besarà més la cara
com un temps solia fer?
perquè ja no tornaré
a contemplar­la amb tendresa,
i ja mai més la nuesa
de la pell hi banyaré.

Ella em mostra la infantesa,
quan la mirava esburbat
i jugava assedegat
d’aventura, amb la certesa
de trobar­hi la riquesa
del naufragi d’uns pirates,
velles restes de fragates
on volia descobrir
les dones del fons marí
amb el cos cobert d’escates.

Torna a cantar la cançó
que plegats vàrem escriure
quan el vent em feia lliure
de cridar versos d’amor
sense entendre la passió
ni saber sols si existia.
La mar em conta que aquell dia,
on ara m’assec, plorava
i ella, dolça, em consolava
amb la seva melodia.

Jo li dic que m’he fet gran
emperò que qualque nit
plor com quan era petit
i li seia just a ran.
Les llàgrimes es desfan
en la seva salabror
per darrer pic, i amb dolor
entén què passa i me mira?
m’envia un vent que sospira
amb tendresa i devoció.

Li dic adéu, que ja és hora
de prosseguir el meu camí.
Ara que ja veig la fi
em gir i la mir d’enfora
i la sent, que també plora
pel fill que no tornarà.
Em comença a abandonar
el que em queda de consciència,
l’últim brot de resistència
m’empeny a besar la mar
.
Ara al llit esper la mort
com una brisa marina.
Als llavis la saladina
em du pau i em fa més fort.
Arriba i pens en la sort
que he tengut, i el vent m’empara.
Sent el Migjorn a la cara,
arriba a port, el vaixell.
Mort i tot duré a la pell
el darrer bes de ma mare.