''Te'n recordes, estimat,
d'aquell estiu que venia
a cantar-te i t'escrivia
com mai no he escrit ni cantat?''
D’un bell socam rogallós
que s’afona entre els terrossos
s’esbranca amunt, sobre els trossos,
ferm, altiu, esponerós
i com un palpís callós
fa joquets al verd, i al so
de l’oratge arrenca un plor
i sa llàgrima al vent vola,
només una, tota sola
s’ajeu a l’ordi la flor.
Sabates de taperera,
vestit de rugós llenyam,
curucull que com un ham
pesca vida fugissera.
En un forat a darrere
tres caragols aferrats
fan l'estiu endormiscats
a la redossa ferida
pel temps i per la partida
dels germans arrabassats.
Els terrossos del passat,
els que el varen veure néixer
ara ja en planyen la deixa,
el donen per condemnat,
mes aquell arbre arrelat
damunt la terra que es cruia
aguanta com una encruia
els cops de vent que ha rebut
i els atacs de solitud
d'antiga existència crua
.
L'ametller no vol morir
i s'hi nega amb insistència,
s'enfronta a la incongruència
sense sentit d'existir.
Aprèn a no defallir,
del no res pren embranzida,
fuig de la pau condormida
de la vorera d'un hort
i és quan veu de prop la mort
quan més s'aferra a la vida
L’ametller que resistia
sol i vell a peu d’asfalt,
que semblava estar malalt,
que es vinclava i que moria
s’ha vist pres d’una follia,
s’ha aferrat amb cada arrel,
ha estret fort, amb sang rebel
macs i pedres, tot per viure
i alenar fort l’aire lliure
per tornar a respirar el cel
.
S’ha enfrontat a la gelada
com un vell guerrer inerme,
i aquella branca erma
que la mort té oblidada,
insurrecta, l’ha mirada,
ben de prop, se n`ha rigut.
Ni l’oblit no l’ha abatut,
l’ha amarat de paciència,
i en la seva decadència
s’ha fet savi i ha crescut.
El secall vell moribund
s’ha vestit de poesia,
ha tenyit la ruralia
d’un color bell i profund.
Era eixorc, ara és fecund,
de l’hivern n’ha fet bandera
i la branca guerrillera
s’ha insurgit sense cap por;
ha estat just badar una flor
i alenar la primavera.
Te'n recordes, estimat,
d'aquell estiu que venia
a cantar-te i t'escrivia
com mai no he escrit ni cantat?
I tu em miraves vinclat
com un padrí que amb saviesa
riu al nét amb senzillesa
i diu "tot anirà bé".
Jo sí que hi pens, ametller,
que traspuaves grandesa.
Ara ets just una desferra;
qui sap? Potser un cop de vent
et va tomar combatent
i et guanyà, a la fi, la guerra.
Al teu peu m'assec enterra,
prenc una estella de l'hort,
l'amag dins el meu record
amb la promesa adormida
que quan m'apuri la vida
besaré la teva mort.