Ja ho veus,
seguim anomenant-te i
és una grapada de serradís
la teva carcanada
que se’ns podreix a la boca:

La primavera, mòrbida,
era un regust de sofre i
com una puta ventruda
sadollava de carnassa
el teu senzill poal
de la paciència.
Eres tot sol en el món,
no tenies ni enemics
que et dignifiquessin
creuclavant-te.
El no-res t’embolcallava
com una placenta marcida;
no tenies res més per estimar i 
quan la nit rodolava,
dessagnada ja de tot,
corries nu
per conductes seminals
cap a l’alba definitiva.
Amb una xeringa
curulla de llostre
has esclatat les bòfegues
d’haver viscut.