(Funàmbul
                  s’exalta el sol
contra el cristall agenèsic
que som, sobre el baluard
que reblim, que assolaré
sense ferir-ne cap pedra)

• Digues a favor de quina

veritat s’alça aquest mur!
Digues quina forestal
pietat o rudiment
         emascula sa protèrvia!

• Oblides que molt abans

que protegir, la comesa
primordial de tot mur
és separar; convertir-se
en la partió que prenyi
de sentit la por i els somnis,
el teu deler pueril
         per, finalment, esbucar-lo. 
Però d’entre tots els murs
sols un és l’inexpugnable,
sols un, a contraoblit,
et conté i et fa possible:
El que per tu renuncia
al que no ets, ni seràs,
el que la paraula imposa.

• Tan sols en els enderrocs

de l’oblit, de la bellesa
serem redimits, tan sols
desaprenent lleparem
amb llengua nova els mugrons
grenyals de la llibertat
i arcàngel entre els arcàngels
sambistes de la mort, jo
ja seré l’home possible,
jo l’home insignificant,
jo l’ens incommensurable.

(Funàmbuls
sobre el perímetre
cortical on se’ns projecta,
sotmetrem, finals, a setge
l’un les murades de l’altre
i em miraràs com fas ara,
Com si ja haguéssim entès
les coses que no són certes
però són la Veritat)