Les lleis morals són una arma
primordialment estètica.
les veritats, la bellesa
són també letals i dolces
armes especuladores,
carregades, al servei
de la claror hegemònica:
"Sempre en el seu punt de mira,
mantenint viva la fe
en el nostre lliure albir"
aquesta és la insuportable,
la covada violència,
que sols sent qui emprèn la fuita.

• No dius més que bajanades!

"La moral que sempre vetlla
per darrere els portellons"
és un invent d'altre temps.
Avui ningú ja no té
sants, ni màrtirs en els quals,
fervorós, emmirallar-se.
Ningú ja no sent l'alè
dels immensos ulls de Déu
rebostejant-li el cervell.
L'home no és centre de res,
per bé que desconeixem
els efectes d'una tan
menystinguda vanitat.

• Un mateix esdevenir

sant, déu vivent o tendència,
aquest és el traïdor
paradís que ens urbanitza,
envejosos del retaule,
la glòria obsolescent
i l'escena inaccessible.
La laxitud dels patrons
comportamentals avui,
no és res més que propaganda
per confondre llibertat
amb una molt variada
i extensa col·lecció
d'esclavatges i tributs.
Sigui quin sigui el pecat,
el tabú més a la moda,
és l'autocontemplativa
obstinació mimètica
del cos i la pensa humana,
l'invariable ferment
que tots els poders propaga,
netejant la diferència
fins a obtenir llambregant,
dessaborit cristall d'home,
fotograma sempre nou
del film de si que és pensat
rere l'enlluernament,
mirall ionqui de feudals
claredats definitives.
Reflectir indistintament,
vet aquí l’inextingible
potència dels miralls,
reflectir, sols reflectir,
vet aquí llur penitència.
Així, qui de tots nosaltres
renegaria del sol,
per acabar desistint
incapaç dins la tenebra?
Mers còmplices replicants
d'una imatge especular,
pidolam un tros de pell,
una veu on persistir,
car romandre és impossible.