Ombres grises fan l'amor
vora la mar que murmura
delicats renous de vell
rellotque que ignora el temps.
Pateix d'insomni la nit
i les hores passen lentes
quan som joves i tenim
encara pocs convidats
dins l'espai de la memòria.
Fer l'amor és invocar
la tristesa. Nosaltres
vora la mar en la nit serena
tot sabent que acabarà...
que l'eternitat té fi
i és millor no pensar massa.

Rates grises per la platja
cerquen restes de menjar,
no es fixen en els amants.