Les mans, inabastables, m'han servit; 
i els braços, humits de cales, s'han atansat 
a la roba esquerpa que em calia 
rebutjar d'aquest cos meu 
des del cordó umbilical. 
 Ara -amb un esforç de poc temps 
i meticulositat una mica esverada 
pel continu miratge dels anys- 
em sent, de sobte i sense manies, 
disposat i sol, tot sol, jo, a romandre 
estàtic i actiu, viu i mort 
-però viu mentres pugui- 
segons les conveniències de la terra i el mar 
-que tot compta en aquest país-, 
en què el luxe, fins i tot, és tan diferent 
en els esquitxos com en les rapinyades. 
 Prou, cert i segur -nu-, em trob complicat 
fins a la mèdula per vosaltres, per tu, terra; 
per estimar i odiar, ja que vull i som capaç 
de les dues coses, des d'aquí, per aquest temps, 
per aquest transcurs de la Història, 
amb majúscula i perillosa, 
talment una capsa de serps o un mar de taurons.