Sentim bategar la natura 
com un sistema, 
i en la seva mirada involuntària 
ens diu que és un astre. 
Ens diu que és una persona, 
i llança míssils i flors de cactus 
des de la seva penombra de guerra. 
Residus vegetals 
que se'ns aferren a la carn 
i que després es dispersen 
pel volum aquàtic d'un safareig 
en versió moribunda i centrífuga, 
sense el seu creixement de planta 
ni la seva llibertat de pol.len. 
Sentim treballar la natura 
com una ràdio, 
i ens llança armaris empotrats 
plens de parets, cables d'electricitat, 
rius, borra i prostitutes. 
Armaris plens d'un temps terrible, 
que ens arremanga els prepucis 
fins al coll 
i ens accelera les calves.