No és el pitjor morir-se, sinó escardar 
contínuament la lletra damunt el paper, 
fondre les vides dins les cambres, 
viure de nervis les puntes imantades dels dits  
que manipulen les ràdios, els televisors,  
en espera de la notícia 
sempre definitiva, 
del marge acabat que ens posa tanques 
i ens deixa el coratge 
en un minúscul esglai de mesura casolana.

 No és el pitjor morir-se, 
en la callada, sinó viure-hi, 
no fer una sola metàfora d'obsequi.

 El pitjor és tenir un "modus vivendi" 
a mesura d'asfíxia i no estalviar un sol acte, 
ni una sola afirmació, una negació com un cianur, 
davant els esglaons sòlids de la sang.