Quines planures aquestes que em desconhorten; on va aquell milà sintètic que s'alçura contra els caramulls de gírgoles? Ni un hostal per acollir-nos després del periple, escriny meu. On hem anat a parar?  Fit l'horitzó vertical i ta'teix sé que és nul: hem perdut el qüec als niells del Faralló, entre les someres d'agost que van, caparrudes, a morir al Mar de les Bèsties. Per tot arreu animals dessagnats. 
 Un foc follet amara els xancles dels que hem pogut tocar terra. 
 Tu i jo. 
 Cames meves, ningú no s'ha salvat d'aquell temps d'elms i paravents. 
 Algun eriçó, un parell de raboes sobreviuen, bateguen, amollen gemecs guturals i escriuen amb llurs coes: "He extraviat la partitura de Corelli". Com caminam, com tornam vells de cera que ens cau pels turmells i embulla les veles amb els pals! Només miratges. Qui ens ha portat a tal desventura? 
 Ningú tan sols no s'esquitxa amb altres, ni s'ortiga ni se socarra amb estopa encesa. Les fogueres de gatova no cremen sota cap nan. Però tu, Sol, no en fugis, no facis aturar més el temps malambrós. Encara ella i jo sabem les tresques per anar a la cova de Na Corma. Creu-me, pelicà meu, m'he obert el pit perquè passàssim tots dos per damunt els taulells assaciats d'alga, he fet giscar la corriola, el sabre que matà la tortra quan ja només cercava les branques seques. 
 Hem observat molt bé el moment del temps perdut, quan Na Pipada i En Pere Andreu eren, adúlters, a la Torres Esbucada, i amb fregalls de romeguer es rentaven les nafres que les envestides de la salina feien en llurs cossos. És l'únic rastre que hem pogut trobar del que un dia fou Roca famosa i que ara veus, amor salvat, als teus peus, lluny, sobre l'arena del desert que ens cal recórrer.

 -Digues un nom. 
 -Aliorna.