Al desert de Calçacurta
no hi ha flors ni sobre els cactus;
no hi ha geranis, ni murta...
Sols emparrats pels somnàmbuls
que ascendeixen a la lluna.
Quan hi plou, surten sargassos
per velar el sol a les dunes,
prò plou dos dies escassos.
Els llebrers no hi troben rastres,
i els esquelets dels sapastres
fixen rètols sens camins.
No hi ha ni pols ni hi ha merda,
i si es troba alguna esquerda
és el niu dels escorpins.
 [...]

Desvetllada per l’ombrel·la
que li marxa (raig de sol!),
fent pantalla amb la mà esquerra,
la princeseta alça el coll:
veu la figura beneita
que l’observa amb protocol.
El pòtol no li interessa
i fa sonar el picarol
per continuar en l’obagor
i continuar el camí. No
s’adona que l’infeliç
va saltant darrere seu
amb un peu i l’altre peu;
ara balla en J’an Baptis-
                                        ta
[...]

Al desert de Calçacurta
no hi ha manera d’estar
reflexionant; o s’actua
o res, i res sol portar
a més res, i fent la suma
dóna molt a desitjar.
La cova del temps, la gruta
que no es pot il·luminar
si no passa algun miracle,
al desert és un obstacle
com un altre a mitjanit:
hi ha mil coves, i mil proves,
per esquinçar-se les robes
i mai més fer-hi sargit.
[...]

Corre a amagar-se i s’amaga
just al darrere d’un tronc
per no ser vist, perquè paga
la pena estar sota el jonc,
una estoneta a l’obaga
per deixar-hi anar algun ronc.
La hiena sap com divaga
i no vol jugar a ping-pong:
escapa-et-trobo-i-escapa...
Ben de pressa va i l’engrapa
per la mà, que se li veu
perquè, vestit de triangle,
la palmera no és prou ampla
per tapar els braços en creu.
[...]

Malgrat que abelluc, persona.
Malgrat que cretí, humà.
Malgrat que lleig, amb carona.
Malgrat que místic, profà.
Malgrat morrut, sols a estones.
Malgrat de mar, muntanyà.
Malgrat que fred, s’esborrona.
Malgrat que perdre, donar.
Malgrat que avar, altruista.
Malgrat decent, ...deixeu pista!
Malgrat que amb error, s’esmena.
Malgrat que aspre, fa bressol.
Malgrat tot, es troba sol.
Fins s’enyora de la hiena...
[...]

Cantant dessota la pluja
mentre el desert s’omple d’algues
(desafinant com la truja
quen li manlleven més albes),
en J’an Baptista especula
si ha tornat de les butxaques
de la mort o si l’enclusa
que li pesava dins l’ànima
era la vida de veres,
la vida del pou Misèria.

Qui de tant en tant es perd
i d’ell o d’altres disgusta,
que romangui Calçacurta:
també et salves al desert.