IV

M’ensenyaren primer a riure’m de tot
i quan van voler que aprengués de lletra
jo els mirava i reia sense dir ni un mot.
Tot i els resultats, donaven empenta,
ritme a la matèria, complicant lliçons,
i jo, amb tot el morro, vinga fer-ne befa.
Van pensar si el tema no era més seriós
i era que jo els treia graus d’intel·ligència
o que no allargava a tret de cagalló.
Van mirar-me als ulls, just a la nineta,
i el somriure estava entaforat al fons.
Van dir: “Vinga, nen, obre la boqueta!
Digue’ns què et fa gràcia!”. I, de de llaovrs,
que estic explicant-ho en forma de poemes.

XV

     -En els seus inicis literaris, el mestre havia redactat (i signat) el següent manifest:

     Del sentiment tràgic de la vida, l’existencialisme i l’ànima malcontenta i dolorosa dels presonats a la vall de llàgrimes, ja n’hem après les fal·leres, i, per tant, aletejarem per fotre’ns del mort, de qui’l vetlla i de la imatge que reflextim al mirall. Perquè riure no constreny.
     Encara que tampoc no volem com a refugi la riota descarada...
     Malgrat que és més optable la feristea que la tragicomèdia...
     S’ha de treure una opció alegre, perquè de la bajanada que ve d’optimisme és d’on neix la ironia que lliura del sermonejar, d’una comicitat vitalista en favor del bon profit i l’alegre pastoreta.

XLIII

Es diu l’artista
per cop enèsim
que es pot ser pèssim,
mai: pessimista.

LXV

Sóc una metàfora mutant:
de vegades instructiva,
de vegades tant se val,
de vegades ciència,
peix, geometria,
vudú, badoc, poeta...

Sóc una metàfora mutant:
no és ben ver que exageri de per massa,
i no és per cinisme si això passa,
ni per demostrar dogmes de paper...

Sóc un mestretites que constata
amb una paraula molt més maca:
si hi ha merda sobre d’una estora
dic que hi ha una tifa a la catifa,
i se’m revifa
el record de ja fa una hora;
de vegades tant se val.