Quan ve l’Aina,
s’empolaina l’eina
i li fa la feina,
prò no brilla gaire.

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços).

Són les cinc. I la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s’acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençols i coixí,
i això s’acaba, i això s’acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s’acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica.
Ai, Josefina!

Si són brunes, si són rosses,
si són menta, si són fel,
afalacs, llamins i cosses,
terra humida, llum d’estel...

Ai, lascívia famolenca,
no tens perdó de déu!
Els amors donen empentes
als amors, es tiren boles de neu.