Jo m'assolell de barcelles de son mentres ella mou veles, 
per les escumes, no-res. Mala sort! Les genetes i els onsos 
corren vers nostres peus d'àmpit, i saps, d'un sol cop, de blancures; 
al lloc baix, a les golfes, badívoles, un ca de plata 
t'umpl amb bolets el racó i t'amoixa el dolor de fort roure. 
I si sabessin com som, falb, lleu de defensa a la popa 
de tot navili, per bres carruatge de mort i follia. 
Les caramutxes de somni -lluquets a les ungles madures- 
fan magarrufes de gnoms: emperò no existeixen, enfora, 
llurs blanes mòmies. Fluix. Ens roben viu temps d'orifici. 
Roja, quin al ens lloga la gran focatèria d'onsos? 
Com és terrible pintar camallots a les canonades!