7.
No fou d’estranyar el desmai.
En aquell cau de venèries,
només amb l’airet d’una hèlice
i el ventar-se amb un pai-pai.

Tot ofegava en l’espai:
vapors espessos, espècies,
fum quiet, mirades de xai,
gelosies d’entre Pèrsia
i selva del Paraguai
i un guacamai.

El resum de la tragèdia
de l’estancament prosaic.

I al bell mig d’aquest mosaic,
la musa inerta apoplèctica.

9.
Se li va ficar la mort a l’ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d’olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l’antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l’ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d’olivada
d’una pena encallada a l’escull.
I encara s’hi lleparà la cara!

Fins llavors, molí que mai no mols,
se’t faran lleganyes com pinyols!