No és l'úter qui pot articular mots: 
    el crit és la parla, 
  llenguatge del poema, 
llibertat del poeta.

Aquesta és la bugia de l'impossible: 
    la qualitat càlida 
del moment rodó com una oronella 
    de calci 
en què -jo lliure, hydrocaft el poema. 
encastellada en l'espetec.

 Milers de pets, hidrogen i algun àtom 
que serpenteja en el cap més irracional: 
 mentida geogràfica!

Húmer miserable del que cau. 
Avió terrorífic sense comandant.

 Tan lent com la gruixa del gaudi, 
jo també som un altre. 
Viatger de l'orgasme, 
gavina morta que arriba volant 
i s'il.lumina d'immens dins l'espai 
reduït a l'infinit.