Jo ho sabia
que anàvem amarats de substàncies,
que el glop de saliva que compartíem
era l’eufemisme privat
de la inundació
que ens assetjava.
Ho sabia.
Que el got
ens desafiava,
que cada sòlid
és matriu
paridora
de líquids potents.

Som a la boca
ull gegant
de les concordances vives.
No ens donen a llum.
L’estat no ens salvarà.

Quan volguérem triar entre el sutge i la calç
l’aire va desembeinar-se 
de sòlid
del líquid
del to:
l’estri de la pedra
incorre
en l’ordim llanós
de qualsevol mot.