Era encara
l’aparició del teu cos
a l’eix
de la meva forma:
la força centrífuga.
Era encara
la set de jeure
amb la paraula verge
escrita en
llengua morta.
Era encara
el trànsit de desaprendre
les energies
i acaramullar
el temps.

Encara: deixa les mirades brutes, estalvia ànima i pous,
no vibrarà l’alvèol.
Un calfred m’astora l’espai del ventre.
Encara tinc un cony, no he crescut.
Si no em faig créixer el buit, solco el seny, rego l’entrecuix,
com et penetraré?
Tinc el somni de membres esmolats per treballar-te la força,
la línia,
la forma.
Som impotents, verdor, infants de forja roent:
una estatuària de paraules
asfixiada
amb gana.