És això.
Escriure, boxejar, recordar
exigeixen un puny tancat,
les mans en implosió.
Murs interns i

-Mai no acabes de treure’m la sang.

Per això.
Per l’esclat que enfonsa i no obre.
Pel nom del cos, dictador,
que t’ha volgut paraula.
Pel gust del gest, feixista,
que no m’ha deixat palpar la solitud.

Si no t’hagués reconegut, seria lluitador,
lluita lliure: escalar les geminacions,
rebaixar-les amb la força d’un únic ressonar.
I negada la possibilitat deforme:

-No podré convertir en monstruós el monstruós.
M’he de rendir.

Em roman un dia:
quan comenci a dissecar el paper,
recordaran que ens vàrem momificar.
La taca de bilis a l’exili exterior:

-Sempre em reculls vers a vers.

La mesura de la terra:
cos obert a raig clar, conjurat.

La mesura del pensament:
mà tancada.

-Fes l’amor després de follar-te’l.

Borrissol d’equilibrista o d’animal pallasso.
Jocs de circ rebaixen el sostre,
teixeixen la capsa del cervell,
l’habitació momentània.
Figures de color, siluetes amb llit.
Aquesta no és la veritat, ni un objecte contundent,
res per emprar o ablanir.

-Folla’t el seny després de fer-lo.

Esbudella la matèria orgànica.
El terra amaga peus mai trepitjats,
s’alça, s’excita.
La seva cara xoca contra el terra erigit mur.
Direcció de filaments estirats,
mentides cap al límit de la finestra.
Negre amb buit.
Sobrevola el perímetre de la caixa,
l’asfíxia que comprimeix la cambra.
Crida’n l’extenuació.
Allibera el cavall.
Sua el fracàs d’un univers blanc
horitzontal.
Trona’m en infinit dins el llenguatge.
Seràs assassí de pau.
Llei d’un nova gravetat,
passat pròxim irregular.

Geometria perfecta d’un semen posseït,
o consistència d’un dejuni condensat.

La claror encega els ulls:
esguard d’àngel deficient.

-Et deixo un lloc més per on entrar?

El llençol arrugat no suma anys.
Era ahir, era.

-Dóna’m permís per tremolar.

La coça, el peu violent, l’ull de la innocència.
Ningú no s’adormirà.
S’agenolla l’hora:
floridures a les busques del rellotge.

-Veus gangrenes blanques al voltant?

-És la llum.

-Notes la mancança de la sang?

-No parlis, o ens sentiran.

Els músculs estirats envaeixen el llit.

-Dóna’m permís per buidar.

-Quants som?

Una carícia,
la pell debilitada,
el blau del darrer empelt.

-Somniaria diferent.

El contacte desafinat.

-Pots intuir les creus del somier?

No, no ens podem modelar.
El coixí ensuma l’olor dels cabells.
Mentre les posicions tornen consanguínies al dia:

-No, no podrem dormir plegats.

Temptatives d’esquitxar la nit:

-Vols que et vetllli?

Suor aferrada a un palmell,
mesura de l’altre front.

-Com pots gosar pensar?

Es clivella el sostre,
l’abisme,
les restes d’abans.

-Vés-te’n més enllà.
                                                              No queda terra.

-Dóna’m permís per respirar.

Massoquisme, dius.
Supervivència, corregeixo.

Llençols d’alfabet, balcó de llençols.
Si m’haguessin ensenyat l’amor intransitiu,
oblidaria l’esquela dels noms.
Crosta de lletres.
Sé qui ets.
L’amor transitiu s’endureix,
puja a l’altrua feta de punts suspensius.
L’amor al llençol, a l’alfabet, a la crosta,
a l’esguard, a les lletres, al balcó.
Des de dalt sé com et diuen.
No baixaré, no et duré flors.
Si aquest fos un verb regular,
podria estalviar-se la pols de la terra
i jeure infinit dins la pàgina
del llibre
de la gramàtica.
Però s’agita, exigeix vent,
deixa ombres talment ratlles
o mucosa d’objectes.
Et reconec entre línies: amor més vell
i sempre geperut.
Sobren tombes al voltant de la claror:
vénen del llenguatge,
lluiten de cap, tronc i cor.

L’amor intransitiu sempre agonitza,
desafia la llum.

M’escorreré enmig de l’aigua:
la contaminació dels líquids:
després li direm òvuls,
espermatozous,
i aleshores memòria.