La gràcia
no demana permís
quan entra dins d'una fera
i en roba l'esperit.
La gràcia
és ignorant,
es demana
si saba,
aigua
o torta sang
genera dins dels cossos
a contrapèl
quan hi entra sense saber
si seran udols,
lletres o silenci
el vibrar del seu anhel.
La gràcia blava,
de tan cec mirar,
va entrar dins d'ella:
passió
refeta pel verb.

A la por 
li neguen noms
i la condemnen
a ser espina del cervell,
a ser agulla d'un cosit
que sense fils
no perd el tel.
Una por transparent
que xoca
que s'enfila
que s'enverga contra el món.

És l'esclat del plaer
el naixement de la passió
que adorm la por
com un infant
mentre els brots s'alcen
deslliurats
i degoten veritat.