"Cada dia hi entrava tot sol, alçava sa cuberta,
     i estava contemplant una bona estona.
     [...] era lo mateix de morta, perquè ni alenava
     ni feia es més petit moviment en tot es seu
     cos; i era lo mateix de viva, però dormint..."
                                                   de Na Magraneta

No vull el tall 
ni vull la falç,
no vull el batre de l'espiga,
la vull en vertical.

Veure l'altre immòbil
desconegut
és el principi
de tot coneixement.
El cos arriba
abans de la parla.
En quina llengua
em parlaries tu?
La llunyania 
és la primera passa.

Tretze gegants
desafien
la mort,
tretze ciris
dallen la memòria.

No em vull perdre el moment
del teu despertar,
perquè la boca segellada
ja és semblant
del pervenir,
de la ruixada
que s'estavella a terra,
que lluita,
encén el món.

Qui vol conèixer l'altre
si el pensament
no es pot posseir?
Si beure't els llavis
és més ver
que escoltar-los,
com et puc jo
conèixer més?
Les paraules
agafen formes traïdores,
però la teva llengua
no pot mudar.
Mirar-nos és
la unió sola
que podem 
assolir junts.

Torna a dins d'aquest món
on el tacte és
el llenguatge dels iguals,
on tocar-te serà
munyir el temps

que ta bellesa
plogui
damunt meu.