Acosta’t a la cova que raja i mama solitud,
un foll àngel no descarta tot l’horror d’un cor pansit
o el xaloc mentre investiga la sordesa del desig
quan ton jorns, terrors d’ivori, fan dolor de la virtut.

No se’n duu la gelosia tot el dol del que has perdut
ni hi ha orgull que tant no valgui l’horror de la gran pupil·la
com una fada tan bruta en la claror de qui destil·la
la maror de ton pubilles plenes de sucre i pinyons. 

I si dorms la nit de rates com Ramon en temple gong, 
ton Mercuri anant a Randa, miracle de clorofil·la,
i ho escolten totes dues, espectacle de ciclop.

L’orgull és com una flauta amb verí que amolla un fong,
encadena la misèria que s’exalta d’un sol cop.
Entengueres ‘questa guerra perquè no ets cec. Potser miop.