Sublim ens diuen

     Hem pessigat l’infinit més enllà de la presó autòctona del primer caire i ara ja som alliberats del sinisteri del silenci i la seva fastigosa mandra. L’inabastable ens ha apresat entre les seves dents grogues, grasses i perfumades, com les primeres paraules de l’infantó que va aprendre a llegir amb el llibre del seu pare. El miracle de l’instant alçat a les mans mirades. Agradar de gastar un paquet de preguntes místiques, més grans que nosaltres, i inventar l’inexistent amb una nova paraula. O riure. Com voldrem anomenar aquest espai innombrable entre els pètals de les roses o la brillantor de les escates? Aconseguirem la definitiva de la bellesa exacta, el xiprer que ha arribat a acaronar Déu amb la punta alçada de la seva llàgrima, i per això sap creure el que nosaltres ja cantàvem: la litúrgia, l’inexplicable, l’índex de la cambra segellada, l’habitacle, el triomf del verrim i el minvant de la bava. Ja no dormim, hem despertat de l’horrorós espectacle de la cara tancada. D’ara endavant ens anomenaran Sublim i serem tot passió, eufòria, vertigen, rosa i paraules. 


Introducció al món

     Jo he vintgut al món tot ple d’amor, amb la nova identitat de qui es creu llepador de tots els mugrons, oculta lluna morta, suc de mel i suc de cony, prolífica aventura en la terra eixorca. Torno de terres estrangeres com un ciclop deixat cec per les feres del xaloc i de la pedra. Ja he sobreviscut la poderosa infinitud de la pena i ara els poetes alimenten els peixos de les illes de Saladina amb formenteres de formatge. Mira’m, mirall forçat de la claustrofòbia porpra. Mira’m, cristall trobat de les falòrnies i les gosses, i digues què trobes en la saliva de la flauta de la meva cara, el rostre tot ple de besades, els ulls polits-polits de la representació i del miracle mentre el meu amic proposa “La terra exhausta” i recita totes les paraules. Ja no fa falta dir res més. Les cartes estan posades. Sé com és el procés del meu secret: vaig renéixer entre coits i teatres, sota l’ombra de l’anglès, i ara tot és la gran dansa en la penyora del marès. 


El cavall interior

     Jo sóc la Guerra de les Tendreses, la Guerra del Fervor, la Guerra de la Tèrbola Espessa, la Guerra del Furor. Jo sóc el cony de la fosca nodridora. Jo sóc el tòrax del reciclatge a l’hora de la incineradora. Jo sóc l’home èpic per excel·lència, batallant i plorador, enmig de l’oceà intentant caçar l’últim peix de l’amor. Jo sóc tots els homes que han mort d’amor durant tots els segles, tots els carnatges, totes les tenebres de la creació del nom de la nit. Jo sóc el creador del Llibre del Sublim. Jo sóc el cavall interior que corre i desespera pel poema dels teus pits. Jo sóc un cavall lluitant en mi per poder sortir. 


Criatures (o Oda a Monkeyman)

     Jo he vist la natura perfecta de l’home primitiu, el retrat ideal de l’home absolut. Monkeyman, Monakeyman. L’exterminador, el visionari, per a ell és igual ballar damunt la taula com cridar Déu i començar a paralar-li. El turment, la bellesa, la tempesta. L’ordinador per a ell sembla la porta que el transporta del tedi al deliri, dolç aparell de l’aiguamoll de les rates. El llop ha pactat amb els porcs i ha decidit que només en matarà un cada setmana, un només, i aquest és el pacte. No vull escoltar res més. S’ha acabat per sempre. No parlarem amb els àngels. No parlarem amb les estrelles. No parlarem amb ningú. Inútils el llenguatge i les cançons, la cosa cuinada per la femella i Monkeyman flipant, cridant, eufortzant la tenebra. Monkeyman, Monkeyman. Jo només et dic, viatger sense descans, que no tanquis mai la porta del bany: mai no saps qui et pot cercar darrere del teu primer rastre sagrat.