Quin tou de brolls! Ai! Ell és el meu vici!
No em puc allunyar d’ell, i a la ribera
del fatu llac que amara primavera
no hi trob ni un trist senyal del Nou Solstici.
Rebent sol de matí: tanta estultíci-
a no és per a mi. Si no el veuré… I a l’era
mai no hi jaurem… I amb ell si tinc cantera
entonaré un glosat funeralici.

Quina vida més bèstia! Jo pas
de fer-me l’amargor devers la pell
pel somni desnonat d’un sol donzell
que em ruixa lluny i fuig amb pas solaç.
Demà, prestet, faré el camí del mas
dels Llauradors d’Amor. Voldré el més bell.